Amb la notícia sobre l’emissió de la mini sèrie sobre Pere Casaldàliga a la televisió pública del Brasil, he recuperat unes notes que vaig escriure quan la van emetre per TV3.
En aquells moments vaig pensar en els que, com ell, han estat al costat dels pobres a la nostra ciutat i amb els que he tingut la fortuna de compartir i aprendre. L’Agustí Ayats i el Sisco Vinyes a Icomar i Campclar, en Paco Xammar a La Floresta, en Miquel Sunyol a Bonavista, la Consol i la Margarita a Riuclar, la Montse, la Paquita, la Dolors, la Teresa o l’Anna Maria també a Campclar,… Tots ells membres de l’església dels pobres, practicants de la Teologia de l’alliberament. Etiquetats moltes vegades com rojos i subversius (uns més que altres, com és lògic) que en la lluita entre opressors i oprimits continuen, avui, al costat d’aquests darrers.
Homes i dones acompanyats per una comunitat, que creuen en un altre món possible, que el porten al seu cor i del que són testimoni i exemple. Aquesta comunitat d’homes i dones de tota la ciutat, que amb laics i laïcistes mantenen la fe mentre són crítics amb el Bisbe Pujol, continuen sense comprendre el sotmetiment de l’església al diners i als poderosos. Amb Bregoglio avui tenen, molts d’ells, sentiments contrariats. Per una banda, l’esperança que sigui una de les palanques que serveixi pel canvi que el món reclama. Per l’altra, la por a que una curia enquilosada no sigui permeable als canvis que promulga.
Després d’anys d’allunyament de la fe, de deixar de creure en l’evangeli, he d’admetre que he sentit nostàlgia. Sentir Pere Casaldàliga em va fer recordar converses amb alguns d’ells en les que compartien el compromís per construir un món millor amb un marrec com jo.
Vaig recordar un aprenentatge amb en Xammar a Nicaragua, ara fa 10 anys, “el testimoni d’aquesta gent et pot fer entendre el testimoni de l’evangeli. El que veuràs està molt aprop, en essència, d’allò que has viscut al nostre barri”
Al costat d’ells vaig aprendre qui eren Sandino, Bolívar o el Che, “los muertos que nunca mueren”. També a Rigoberta Menchú, Fernando Cardenal o al Subcomandante Marcos.
Ja fa un temps renombraven el centre de serveis socials de Ponent com el centre Inmaculada Sastre. Espero que cap dels anomenats que continuen en la seva lluita siguin reconeguts i reconegudes massa tard.
Aquest és el meu, petit i humil, reconeixement i agraïment als peres casaldàligues de Tarragona, que en masses ocasions els hi passa allò que diu el Bisbe emèrit del Mato Grosso: “si visqués a Catalunya i actués com ho faig al Brasil seria força mal vist per molts”
apropem la realitat a la utopia 