Si obrim els comerços, tanquem els carrers… pels cotxes.

Treure les mascaretes ens ha donat una sensació de llibertat a uns i de llibertinatge a uns altres. La por, el desconcert, l’alegria i la satisfacció es reparteixen amb certa proporcionalitat, tot i els avisos de la setena onada. “Sembla que no haguem après res” és un missatge que sento molt a l’autobús.

A Tarragona ens vam passar la pandèmia oferint terrasses gratis a bars i restaurants per ajudar-los a superar la situació. No vam tallar ni un carrer per a què la gent gaudis de l’espai públic, però sí per a que els bars fessin negoci. No tinc res en contra dels bars, ho tinc a favor de l’espai públic fet servir per la gent, si es amb ombres i verd, millor.

_{Article publicat al Diari de Tarragona. 06/05/2022}

Aquests dies s’està generant, amb més força que fins ara, un moviment de fons a favor d’obrir els comerços els diumenges. S’impulsa d’amagatotis per part de les grans superfícies comercials en el que posen la cara institucions que semblen de tots però que no ho són, com la Cambra, PIMEC,… fins i tot l’oposició dóna joc a aquest plantejament sense dades i amb arguments, com a mínim, voluntaristes.

Per endavant vagi que no m’agraden ni les formes, ni el fons. Crec que per ella mateixa la proposta d’obrir els diumenge no aporta res. Per si ho entenen alguns que són més d’Església que de drets: “i el setè dia va descansar” és un plantejament costumbrista que fa més de 2000 anys que dura, segur que els sona.

Com l’ambició d’uns (els promotors) i la fortalesa dels altres (els reguladors) són inversament proporcionals, em poso pragmàtic i faig dues reflexions i una proposta. Per si pot ajudar a encarar aquest tema. La primera reflexió parteix d’una pregunta: Té sentit que apostem pel model sense valor afegit que es va ensorrar quan va arribar la pandèmia? El Turisme ha estat motor de la ciutat i el país però després de superar el turisme de l’alcohol i platja que va marcar la Costa Daurada, ara ens colarem el model dels creuers i el shopping? Tenint el patrimoni històric, cultural i natural que tenim, l’aposta de l’estiu serà el shopping? Una aposta com aquesta és estratègica, canvia el model de comerç de la ciutat i tensiona, encara més, una mobilitat malmesa com la nostra. Tornarem a incidir en el model cutre de qui paga mana sense fer mirada llarga?

La segona reflexió, si hi ha tant consens entre el petit comerç com diuen els PIMEC i companyia, perquè no es posen d’acord els comerços petits i obren sense necessitat de passar per l’Ajuntament i la Generalitat? A Catalunya poden obrir els comerços de menys de 300 metres quadrats sense demanar permisos, quants petits comerços tenen aquest tamany? Qui va a Bonavista els diumenges, veu com a més del mercat, tots els petits negocis estan oberts i ningú ha sigut multat. No serà que els interessos estan en les grans superfícies? Com ha ajudat al petit comerç de Tarragona el Corte Inglés, El Parc Central o Les Gavarres? Al voltant d’ells no creix res, ni un comerç que no estés ja abans de que arribessin. Qui vol obrir els diumenges?

Per acabar una proposta. Compensem a la ciutadania amb nous espais públics al servei de la gent i no del negoci. Per començar concretem on farem aquestes accions, fem l’illa corsini i la rambla? Té sentit l’entorn del mercat de Bonavista? Si fem una excepció com aquesta ha d’estar encarada al mig plaç i pensant en el model de ciutat (Vale, és evident que ningú té un model massa clar, però caldria pensar-hi).

Seguim amb el personal, hi ha compromís de noves contractacions? No s’hi val que ens ho diguin, ho han de demostrar amb contractacions sostingudes, no val fer com el Corte Inglés que va començar dient que generaria 1000 llocs de treball i ara no arriba a les 500 persones contractades (això és previ a la pandèmia). Com gestionarà el petit comerç aquestes contractacions? Faran torn les famílies? Faran hores extres i rodaran els que ja tenen contractats? El treball familiar que permet sobreviure al petit negoci, com afrontar aquest repte?, tot l’estiu forçant la màquina familiar? Com assegurem el descans en un sector molt castigat, molt difícil de controlar i molt complex en la composició.

Fa dies que se’n parla, però l’aposta ha de ser la superilla Corsini (i ampliar-la a les Rambles). Hi haurà tantes ganes si deixem fora de l’equació el Corte Inglés i el Parc Central? Total, actuen com a forats negres xuclant-ho tot i a tothom cap a dins sense deixar res a 200 metres al voltant. Recuperar el rovell del comerç de Tarragona passa per peatonalitzar (encara que al Xavi Puig no li agradi el castellanisme), per dinamitzar i per implicar propietaris i comerços. Si obrim els comerços, tallem els carrers per la gent. Tots els caps de setmana, amb urbanisme tàctic, per aspirar a que sigui per sempre. Si copien coses de Barcelona, que siguin les millors. Fem un avís als cotxes de que això s’acaba. Fem proves pel PMUS que ha de venir, per la zona de baixes emissions que abans o després arribarà. Si els globalitzadors es surten amb la seva, que guanyem alguna cosa la ciutadania.

S’imaginen obrir l’espai a les persones des de la Rambla Vella al carrer Gasòmetre i fins Ramon i Cajal? I si tallem els carrers invertim en cultura, en teatre de carrer, ens espectacles itinerants, en activitats educatives i en espais de descans. Fem ofertes als museus i monuments per omplir-los de gent tot l’estiu. No sóc turistafóbic però si que vull un model que trapassi el “vine i gasta” pel “vine i gaudim”.

Un pavelló, un Palau de Congressos i altres sostres temporals

Al març, amb l’arrencada de l’estat d’alarma, l’Ajuntament de Tarragona va adequar el pavelló del Serrallo per acollir 25 persones vulnerables amb problemes de vivenda. Persones sense sostre, persones en situació d’infravivenda, persones que vivien en pensions i que es van quedar sense ingressos… 

A Tarragona, el recompte de persones sensellar fet en 2019 va identificar, en aquell moment, entre 80 i 110 persones sense sostre. La diferència té a veure amb un tecnicisme sobre un grup de joves que vivien en una espècie de campament en una zona ajardinada de la ciutat. Els que saben sobre sensellarisme diuen que un cop s’acaba de fer el recompte s’ha de projectar el doble de les persones trobades. És una de les recomanacions de l’equip de la Fundació Arrels, entitat de referència a Catalunya. Si fem cas d’això, a Tarragona, en 2019, hi havia al voltant de 200 persones dormint al carrer o en algun dels pocs recursos que té la ciutat. 

Per fer comparatives, sempre odioses,  Barcelona, entre Ajuntament i Generalitat, compta amb una plaça per cada 520 habitants, unes 3130 places en total. A Tarragona no arribem a les 50 places estables, però  comparativament hauríem de tenir 270 places. Això està tan lluny de qualsevol escenari local, que sembla esbojarrat dir-ho en públic. Però si revisem números i escoltem als que estan en primera línia, veurem que no s’allunya del que en realitat necessitem. Si fem càlculs de coses concretes i amb dades oficials, es confirma aquesta necessitat. Per exemple, Tarragona ha passat de tenir 30 joves al carrer amb expedient provinent de la DGAIA, els mal anomenats exMENAS, en 2019 a tenir més de 60 en seguiment pels serveis socials municipals en 2020. Alguns d’ells vivien a l’intervingut Rancho Grande o al carrer Ferrers. Vam passar de 40 persones dormint al carrer en 2017, a trobar al voltant de 100 en 2019. La identificació de vivendes ocupades, principalment de bancs i grans tenidors, ha augmentat de forma considerable a la ciutat, les dades són molt opaques però la tendència la confirmen tots els implicats. Tarragona, com Barcelona, exerceix un lideratge com a capital de la seva àrea metropolitana. Podem demanar a la resta de municipis que emprenguin accions, però la realitat és que aquesta capitalitat funciona com a pol d’atracció més enllà d’allò que altres facin.

La situació de les persones sense sostre és molt complexa i la pandèmia ha arribat per complicar-ho encara més. A Tarragona, a part de no tenir lavabos públics, s’hi suma el tancament de fonts d’aigua de la ciutat per la situació de pandèmia. L’escletxa de llum que ha significat l’obertura de l’espai Betania, evidencia la manca d’acció de l’administració. Tots els serveis d’atenció, a banda del PAS, són de titularitat privada i infrafinançats per part de l’administració. 

Si cada cop que es prohibeix la lliure circulació al nostre país, la nostra ciutat necessita fer aquest tipus d’accions, potser seria el moment d’obrir tots aquests llits de forma estable. Atendre aquestes persones de forma programada i amb recursos que abandonin la temporalitat. Crec que cal iniciar el treball en la metodologia housing first, avançar en la creació d’itineraris formatius i laborals per generar noves oportunitats, ajudar a les entitats tarragonines a transitar des de la cobertura de qüestions bàsiques com el menjar a treballar per l’acció comunitària i l’apoderament. El sensellarisme ha de ser una estrategia proactiva i, veient els fets, a Tarragona continuem només reaccionant davant la urgència. És cert que no és poc, però Tarragona necessita una estratègia valenta en habitatge, allunyar-se dels convencionalismes poc efectius i aprofitar totes les eines a l’abast del municipi per resoldre la vulnerabilitat habitacional. Per suposat, és important invertir diners, però sobretot tenir mirada llarga. 

Rancho grande, Tarragona petita

Ara que ja fa uns dies de tot, no descobrireu en aquestes línies que els veïns i les veïnes del Serrallo tenen motius per estar més tranquils i, fins i tot, contents. L’operació político-policial ha generat una tranquilitat que no té preu i que individualment entenc, però que col·lectivament em costa més. Em deixa un gust agredolç. Suposo que semblant al que mostrava en Xavi Puig, portaveu del govern municipal. No he parlat amb ell però en les seves declaracions eren evidents totes les contradiccions viscudes, abans, durant i després de l’operació.

Era tan necessari fer una acció que alliberés la pressió i la tensió social que poques han estat les crítiques. Fins i tot la CUP ha passat de puntetes, tot  apuntant un fet clau: l’actuació no deixa de ser un pedaç.

Parlant amb professionals d’entitats socials de la ciutat m’han explicat algunes trucades el mateix dia, per part de l’administració local, demanant que assumissin l’acollida de persones que podien acabar al carrer. Tarragona va ser incapaç d’oferir alternatives de vivendes dignes a la majoria de les persones que allí estaven. Em perdonareu que cregui que una pensió no és una alternativa habitacional digna, per molt que en aquesta ciutat s’hagi normalitzat. Cal recordar que més enllà dels problemes de convivència i seguretat, hi havia persones que no tenien (ni tenen) alternativa i que eren víctimes dels mateixos problemes de convivència.

Una veïna del carrer Lleó m’explicava que a les 9.30h d’aquell mateix dia, es van trobar un grup de persones amb alguna motxilla i alguna caixa entrant a la seva escala. S’han quedat a viure al primer pis, un pis d’un banc buit i ocupat fa un temps, que ara acull també persones provinents de Rancho Grande. La xarxa de solidaritat de les persones excloses feia la feina que no fa la xarxa d’atenció social, per manca d’eines i/o de capacitat de generar vincle i prou confiança en aquells que ha de protegir socialment.

Rancho grande ha fet petita Tarragona per diferents motius. Torna a guanyar el discurs de la duresa i la solució policial com a fórmula per atendre un problema d’orígens diversos vinculats a la pobresa i l’exclusió. El tema de l’electre i el perill d’incendi és tan bon fil del que estirar per Rancho Grande com per alguns blocs de Campclar, Sant Salvador o la Part Alta. El Serrallo podria ser el paradigma de Tarragona, una façana bonica que tapa les mancances d’exclusió que tenim.

És molt rellevant que de més de cent professionals (molt d’ells saturats i sobrepassats amb les càrregues de feina) a serveis socials, només tenim dues persones que es dediquen al desenvolupament comunitari i cap a fer treball de carrer de forma sistemàtica i amb metodologies homologables a les que fan Lleida, a Barcelona, a Girona, a l’Hospitalet del Llobregat…

Des de la meva perspectiva Rancho grande ens feia més petita Tarragona, per la por d’uns i l’exclusió dels altres. Uns dies després del desallotjament encara ens hem empetitit una mica més si la idea que queda en l’imaginari col·lectiu és que “només” era un tema de seguretat i ordre públic.

Res personal

Segurament mai hagués cregut que, tantes persones, des de tants llocs diferents en tant poc espai de temps i amb matisos tant diversos, em diguessin la mateixa expressió “res personal”: en una trucada de trenta segons “quan tot això acabi com sempre, eh!”, en una cafeteria mentre poso el sucre al cafè “no pots estar tant amunt”, en una barra de bar “hauries de jugar-te-la canviant de lloc!”, en viatge en tren, “has de ser el primer”. En totes aquestes ocasions, en un moment o altre de la conversa, s’ha aompanyat d’un “res personal”.

Doncs si que hi ha coses personals pel mig, i tant que n’hi ha, per mi, transformar la realitat no és una opció, és una elecció personal, molt personal. El gran Marchioni sempre explica com canviar el seu entorn, a l’associació de veïns, al sindicat i al partit li va costar allò personal. És estúpid creure que en el debat de les idees no hi participen persones.

Després de mesos promovent confluències a l’esquerra, veig amb certa desesperació personal, que la majoria és trenquen i només perdura aquella on allò del personalisme s’imposa. BCN aguanta al voltant d’una persona i de l’horitzó de donar el tomb a la ciutat més important de Catalunya, allà on pot començar la transformació.

A Tarragona el procés és, personalment, més dur. Un procés de confluència ha de basar-se en la confiança, en la tranquilitat que els ponts i els canals de comunicació estan oberts i receptius i en el consens a l’hora de treballar. Quan apareix el colze, el dubte o el menyspreu no cal esperar gaire per a que això és trenqui. Hi ha hagut molt poques persones que entenguin la dimensió, la possibilitat i les opcions reals d’aconseguir-ho, i resulta que “allò personal”, per sobre de les idees en les que suposadament confluim, ha aparegut masses vegades.

Seria mentida dir que no volia estar en un equip de treball que li dones la volta a aquesta ciutat, quin sentit té participar d’un partit, i de la política, sense voler canviar les coses en coherència amb la teva ideologia con a marc? El que si que no vull es estar fent política-ficció, menystenint o negant la participació en partits polítics i abraçar la “nova política” de forma i despreciant la política de fons, quan aquesta es fa des de l’opció d’un partit.

He de dir una cosa que potser pot semblar estranya, tot i no compartir l’estratègia i discrepar ideològicament en algunes coses, els més coherents de tots (masses vegades posant excuses en públic de mal pagador) ha estat la gent de les CUP, van dir que volien fer la “seva” confluència i no han entrat a negociar res ni amb ningú. Això no treu que ajudin sense voler-ho i com a conseqüència de la divisió electoral, a que Tarragona continui sent una ciutat en vermell i en blau, amb la gran coalició PSC, PP i CiU fent de les seves.

En aquests mesos he vist el distanciament entre algunes de les persones clau, s’han deixat de somriure o de saludar i així no és construeix. Una amiga meva sempre diu “la mayor revolución es mantener la alegria” i l’alegria fa estona que l’estem enterrant.

No tinc la veritat absoluta, tampoc ho pretenc. Volia compartir la meva mirada, que ja se que no és del tot objectiva, no pot ser-ho, però que sobretot el que no vol jutjar ni res ni a ningú, com tampoc vull que es faci amb mi, com a mínim sense parlar-ne abans.

La meva sensació és que unes persones intenten segrestar una manera de fer i és, just això, el que em fa marxar cap a casa, deixo la política institucional en mans dels que la volen per sobre d’allò personal. Continuaré proposant i fent feina de pic i pala amb les agrupacions del partit en el que milito que vulguin treballar. Si estàs o has estat en el procès de Tarragona en Comú, o amb el d’ICV-EUiA i creus que tinc raó en bona part del que dic, pensa que aquelles persones que avui estan a l’altra banda creuen el mateix que tu. Canvia els actors i les actrius de banda, tu ets ells i elles són tu. Si la diferencia entre el que sents tu ara i el que poden sentir altres ho justifiqués perquè ells ho han fet pitjor o tenen la culpa de no se qué … Ballesteros ja pot començar a celebrar el seu futur govern amb el PP.

No passa res, no és res personal.

I al final victòria i govern, encara que ens agradi poc la seva configuració

Després d’apostar fort per la unitat i treballar molt més, Syriza ha estat escollida pels grecs i per les gregues per transformar Grècia i, de retruc, Europa.

La traducció literal del grec al català és Coalició de l’Esquerra Radical. Alguns han vinculat radicalitat com a l’extrem. En realitat radical, en grec, significa profund o arrelat. És a dir que Syriza és una coalició arrelada en l’esquerra. Això incomoda als, ja reconeguts, germans petits de Syriza, és a dir a Podem. Aquests es passen el dia amb allò de la centralitat o amb “el amunt i a baix” o el “ni dretes ni esquerres”.

Per altra banda trobem als germans grans (d’edat) de Syriza a Espanya, Izquierda Unida. Més germans en forma que en fons. Però per ser just, l’onada de regeneració dels darrers anys a IU, personificada en l’Alberto Garzón, (que coincideix amb l’impuls de Syriza) transforma també el fons.

Després estem els germans catalans, amb els que el debat i l’estratègia està sent compartida, sobretot la pràctica quotidiana. No estic dient que la Syriza catalana siguem ICV, ni molt menys. Tenim semblances i coincidències, però no som el mateix. Segurament la coalició amb Esquerra Unida i Alternativa ens apropa més a aquesta idea.

En uns dies coneixerem el nom del nou projecte que concentra les esperances de tornar Barcelona a la gent. El que estan fent Esquerra Unida i Alternativa, Guanyem, Iniciativa per Catalunya Verds, Podem, Procés Constituent i molta gent que ha decidit implicar-se és la Syriza de Barcelona.

Crec que té poc sentit mirar a Grècia individualment i que tots ens veiem similituds i que quan girem la mirada cap aquí, només veiem diferències. Podrem dir que Grècia i Barcelona són diferents entre elles i amb nosaltres, però no és la percepció col·lectiva qui fa les coses iguals i diferents a partir de la pròpia percepció? Més quan en realitat són absolutament incomparables. Pot ser hauríem de preguntar a la gent i a la seva percepció si som o no som tan diferents. Sobretot en el fons.

Dos apunts més.

A Grècia hi ha un partit que diu estar a l’esquerra de Syriza, que ha anat sola i que va sola a les eleccions des de fa molts anys. No puc deixar de veure similituds en l’estratègia i els discurs entre el KKE i la CUP, espero que el temps no m’ho confirmi.

El segon apunt és que Alexis Tsipras és militant al seu partit des de molt jove, ha estat regidor a l’Ajuntament d’Atenas i diputat al parlament hel·lènic. Tsipras i Syriza no són nous, fa anys que piquen pedra i les organitzacions són partits polítics, s’autodenominen d’esquerres i no han tingut vergonya de saltar a l’ofensiva compartint amb altres.

Fent la translació Syriza al panorama català o espanyol m’atreveixo a dir que sent “vells”, Syriza suma en l’estratègia “nova” sense complexes, reconeixent i sent reconeguts. Aquesta és la fórmula guanyadora que fa que arribi l’esperança al poble grec i, de retruc a l’europeu.

Una taula, una estufa i algú que espera

La Taula de la pobresa energètica de Tarragona va ser una proposta d’ICV-EUiA que vam portar al ple. La idea havia de servir per activar noves estratègies. Que oferissin solucions palpables, aquell mateix any, a les persones que patien o podien patir dificultats per pagar els subministraments a casa. Es tractava de posar a tots els agents en una taula per donar cobertura a les necessitats de les persones.

Avui tenim constituïda una taula que ha dut a terme dues reunions. No és exactament la que va proposar la coalició al ple municipal. La diagnosi ha estat fins al moment, interessant a llarg termini però poc útil en el curt. Té alguns coses interessants que cal destacar, com per exemple que Tarragona i Reus són capaces de col·laborar en temes socials o que s’han activat alguns protocols a l’Ajuntament per donar resposta a algunes dificultats.

La Taula és poc útil pel ciutadans, com ho demostra el fet que es va aprovar l’any 2013 i encara no ha fet cap proposta d’acció que no estigués abans a l’agenda dels professionals de l’Institut Municipal de Serveis Socials. Només estem en processos d’anàlisi i/o demanda de dades. A part de pagar factures, que fem a Tarragona? La propera reunió serà a meitat de l’hivern, cap al gener, i no s’hi esperen propostes concretes de solucions. El debat encara és un altre. No dic que la feina feta fins ara no tingui interès, el que dic és que no estem fent prou.

La Taula de la pobresa energètica de Tarragona m’ha confirmat dues coses. Per una banda, les entitats socials i les empreses tenen visions antagòniques de realitat. Per l’altra, en massa ocasions empreses subministradores i equip de govern municipal coincideixen en la seva postura. Per tant tenim un problema. En la darrera reunió es va posar en valor que la tarifació social elèctrica la paguen les empreses, quan potser hauríem de posar en entredit que un mercat com l’elèctric tingui beneficis astronòmics durant tota la crisi.

Són interessants els grups de treball i les tasques plantejades, però podem anar més enllà i, sobretot, hi hem d’anar avui. A l’abril ja no tindrà sentit buscar solucions per aquest hivern. Si en trobéssim alguna, seria per a l’hivern de 2015-2016.

No val posar com excusa al govern d’Espanya o al de Catalunya, ja que la taula local no serveix per resoldre les dificultats i la bombolla del sistema elèctric espanyol. Com apunt, el dèficit tarifari fou impulsat pel govern Aznar, continuat per Zapatero i segueix sense resoldre’l en Rajoy i el seu desgovern. El que cal fer en aquesta taula és donar resposta al tarragonins i les tarragonines, i si de pas alguna bona pràctica la podem exportar, seria meravellós.

Un estudi recent de la Taula del Tercer Sector a Catalunya constata que un 10,9% de les llars catalanes no poden mantenir una temperatura adequada. Aquest percentatge és el doble dels que havia el 2007, abans de la gran estafa. Això significa nens que passen fred, àvies que no poden cuinar o persones que no es poden dutxar. Darrera de cada dada hi ha una persona.

Els processos que segueix la taula estan allunyats dels tempos de la gent. Els ritmes de la taula són els propis i no el que ens marca la situació, sense relació amb les necessitats de les persones. Aquests dies l’hivern comença a apretar i hi ha massa ciutadans i ciutadanes que no pot encendre l’estufa, en cas que en tinguin.

Del Mato Grosso a Tarragona, anar i tornar

Amb la notícia sobre l’emissió de la mini sèrie sobre Pere Casaldàliga a la televisió pública del Brasil, he recuperat unes notes que vaig escriure quan la van emetre per TV3.

En aquells moments vaig pensar en els que, com ell, han estat al costat dels pobres a la nostra ciutat i amb els que he tingut la fortuna de compartir i aprendre. L’Agustí Ayats i el Sisco Vinyes a Icomar i Campclar, en Paco Xammar a La Floresta, en Miquel Sunyol a Bonavista, la Consol i la Margarita a Riuclar, la Montse, la Paquita, la Dolors, la Teresa o l’Anna Maria també a Campclar,… Tots ells membres de l’església dels pobres, practicants de la Teologia de l’alliberament. Etiquetats moltes vegades com rojos i subversius (uns més que altres, com és lògic) que en la lluita entre opressors i oprimits continuen, avui, al costat d’aquests darrers.

Homes i dones acompanyats per una comunitat, que creuen en un altre món possible, que el porten al seu cor i del que són testimoni i exemple. Aquesta comunitat d’homes i dones de tota la ciutat, que amb laics i laïcistes mantenen la fe mentre són crítics amb el Bisbe Pujol, continuen sense comprendre el sotmetiment de l’església al diners i als poderosos. Amb Bregoglio avui tenen, molts d’ells, sentiments contrariats. Per una banda, l’esperança que sigui una de les palanques que serveixi pel canvi que el món reclama. Per l’altra, la por a que una curia enquilosada no sigui permeable als canvis que promulga.

Després d’anys d’allunyament de la fe, de deixar de creure en l’evangeli, he d’admetre que he sentit nostàlgia. Sentir Pere Casaldàliga em va fer recordar converses amb alguns d’ells en les que compartien el compromís per construir un món millor amb un marrec com jo.

Vaig recordar un aprenentatge amb en Xammar a Nicaragua, ara fa 10 anys, “el testimoni d’aquesta gent et pot fer entendre el testimoni de l’evangeli. El que veuràs està molt aprop, en essència, d’allò que has viscut al nostre barri”

Al costat d’ells vaig aprendre qui eren Sandino, Bolívar o el Che, “los muertos que nunca mueren”. També a Rigoberta Menchú, Fernando Cardenal o al Subcomandante Marcos.

Ja fa un temps renombraven el centre de serveis socials de Ponent com el centre Inmaculada Sastre. Espero que cap dels anomenats que continuen en la seva lluita siguin reconeguts i reconegudes massa tard.

Aquest és el meu, petit i humil, reconeixement i agraïment als peres casaldàligues de Tarragona, que en masses ocasions els hi passa allò que diu el Bisbe emèrit del Mato Grosso: “si visqués a Catalunya i actués com ho faig al Brasil seria força mal vist per molts”

En Luis, na Loubna, na Lorena, en Llorenç i en Luan tenen gana.

Fa uns dies, dimarts, quan els alumnes d’una escola de Tarragona baixaven les escales cap al pati, les mestres van veure en Luis plorant. Se li havia trencat la bamba i deia que la seva mare el renyaria molt. Com ho farà la meva mare si no té diners, gemegava. A l’escola no és una novetat que això passi, que es trenqui una sabata o que l’infant tingui por de dir-li a la mare. Però aquest cop la cosa va anar més, la Loubna plorava i plorava sense consol. Estava desbordada per la sabata, segur que era per la sabata? Les mestres la consolaven sense èxit.

Anaven passant els minuts, la Lorena plorava cada cop més. I de sobte, entre plors, va dir: si no tenim menjar com em comprarà una sabata? El gemec era desesperant, continuava en comptes de calmar-se. Estava desbordat, en Llorenç. És un nano vivaraxo i divertit, entremeliat i dolç, explosiu i simpàtic. Un nano de segon de primària espavilat i amb capacitat per fer la punyeta sense maldat. Coneixedor d’on està el límit de la gent que l’envolta. Va començar a tranquilitzar-se i se li va escapar un “tinc gana”.

La nit d’abans no havia sopat. Al matí tampoc havia esmorzat i el que tenia per menjar a l’hora del pati era una poma passada de madura que, va explicar, li havia donat la veïna al sortir de casa. Va menjar-se la poma i va demanar a les mestres que volia deixar les parts marrons, no li agraden. Però se sentia malament per no acabar-se-la. Tenia més gana. La mestra, ja ho fa des de fa uns anys, va treure “les galetes d’emergència” que són per aquells infants que no porten esmorzar o en porten poc. A alguns els hi pot semblar estrany, però a Tarragona, a Reus, a Constantí hi ha famílies que no poden posar esmorzar suficient per als seus infants quan van a l’escola o no en poden posar directament. Segurament formen part del 25% del infants que viuen per sota del llindar de la pobresa a Catalunya.

A en Luan, a la seva mare i a les seves dues germanes petites els ha abandonat el pare fa uns mesos. Fa tres anys que viuen a Tarragona, on no tenen més que uns cosins de son pare, el que els ha abandonat, amb els que tenen molt poca relació. La mare no treballa, era el pare qui portava una mica de sou. Els tres petits dinen de dilluns a divendres a l’escola, els caps de setmana depenen de la solidaritat d’algun veí, d’alguna veïna.

Al trucar a la mare per a que portés unes sabates per poder canviar-se, la sorpresa de la tutora va ser escoltar una dona a la que se li trencava la veu. Li deia que no en tenia més i que no podia comprar-li unes altres. La tutora al veure que plorava tant i que no hi havia massa solució telefónica, li va proposar que s’apropés a l’escola. Quan va arribar van seure alguns professionals. La tècnica d’inclusió social, la tutora, la mestra d’educació especial i el director del centre van escoltar una història dolorosa: una mare que explicava que no podia alimentar als seus petits, que no rep suport de ningú que no sigui l’escola.

Des d’aquell dia els serveis socials estan en acció. Han aconseguit menjar per uns dies provinent d’una parròquia gràcies a la xarxa comunitària. Un pedaç. A l’escola es plantegen què poden fer més.

La realitat colpeja la consciència dels que dia a dia es trenquen la cara pels nostres infants. Aquells que detecten amb impotència com en un país “avançat”, com el nostre, hi han infants que passen gana.

Ho deia el revolucionari Bergoglio al Parlament Europeu: sense treball i amb gana, quina dignitat li queda a l’ésser humà? Ho diu la OCDE: a la Unió Europea només Letònia és més desigual que Espanya. Ho explicava fa un dies CCOO: més d’un 21% de les llars espanyoles es sostenen amb una pensió.

Aquesta historia és real, ha passat a Tarragona, passa aprop teu i el represento amb diferents noms per fer palès que avui és un i demà pot ser qualsevol si no ens hi posem de debò.

És hora de canviar-ho tot. Quan allò estratègic són els Jocs del Mediterrani 2017, amb valors o sense, o fer una SmartCity a Tarragona, hi ha infants que tenen gana, sobretot els caps de setmana. Hi ha famílies desesperades i sense ingressos, mentre Tarragona busca quatre milions d’euros per acabar un mercat desmesurat. Hi ha locals que canvien de negoci cada mes, amb autònoms a la desesperada, mentre tenim enterrats més de 20 milions d’euros en un pàrquing intel·ligent, un Samrtparking. Tarragona necessita un reset, necessita tornar a reconstruir les xarxes personals. I generar noves oportunitats per l’únic que dóna sentit a les ciutats: les persones que les habitem.

Tenen gana i això no pot passar mai més, contra ningú, enlloc. Comença a canviar la por de bàndol, però cal, sobretot, que el somriure també ho faci.

Eines de lluita contra la nova pobresa

Davant la crisi sense precedents que afecta persones i famílies, els ajuntaments estan actuant com un veritable dic de contenció, com l’última barrera que encara pot protegir els més amenaçats. Amb recursos limitats i minvants, amb polítiques de vegades vacil·lants o incapaces d’arribar a tot arreu on caldria, però amb la proximitat i la predisposició envers la ciutadania que les altres administracions han demostrat ignorar.

I ho han ignorat, com a mínim, des que PP i PSOE, amb el suport de CiU, van decidir reformar la constitució per prioritzar el rescat dels bancs abans que el rescat de les persones. D’aquell fruit enverinat han vingut, després, les retallades de tota mena que afecten els nostres serveis públics, i els incompliments del govern central i la Generalitat amb ajuntaments i ciutadans.

És per això que, com a mínim fins que les condicions econòmiques i socials canviïn, els ajuntaments han de seguir al peu del canó, donant la batalla contra les diverses formes que la nova pobresa ha adoptat per instal·lar-se entre nosaltres. Calen, més que mai, polítiques que contribueixin a canviar el paradigma que ha regit fins ara en les prestacions socials. Cal començar pel que és evident, aturar la culpabilització dels pobres per la seva pobresa. No és cert que hàgim viscut per sobre de les nostres possibilitats: hem estat estafats i som l’objectiu del neoliberalisme i de l’austericidi. Per aquesta raó el model d’atenció a les persones ha de canviar, s’ha de deixar enrere l’assistencialisme per passar a polítiques actives de prevenció. L’acció social s’ha de coordinar amb totes les altres àrees d’acció municipal, especialment les d’ocupació i ensenyament.

Tots els serveis que presten els ajuntaments, d’altra banda, haurien d’estar sotmesos a una tarifació social. Tant la gratuïtat generalitzada, per a rics i per a pobres, com el fet de fixar uns mateixos preus per a tothom acaba essent profundament injust. Cal adaptar aquests preus a la situació personal i familiar de cadascú, de manera que pagui més qui més té i que tothom rebi els serveis públics segons les seves necessitats. Només així garantirem la igualtat d’accés a les prestacions.

En el seu tracte amb les entitats que treballen en el món de la lluita contra la pobresa, els ajuntaments també tenen un camí per recórrer. Cal canviar el model de contractació dels serveis. Les entitats no poden viure pendents de si els renovaran o no la subvenció, ni tampoc no es poden donar casos de clientelisme a causa d’aquestes mateixes subvencions. Calen contractes-programa amb objectius i cronologies clarament establertes i avaluables, amb clàusules socials que evitin que les empreses privades es puguin lucrar fent de l’assistència el seu negoci.

I cal seguir treballant, òbviament, en l’adopció d’una Renda Garantida Ciutadana, que proveeixi tothom d’un mínim vital i descarregui la població de les pressions més immediates. Per aconseguir-ho hi ha en curs una iniciativa legislativa popular (ILP) a la qual la nostra formació política ha donat suport des del primer moment. En la mesura en què la pobresa és el símptoma d’una societat malalta, tots ens hem de comprometre a no deixar ningú enrere. Garantir d’entrada als ciutadans i les ciutadanes una vida acceptable és el primer pas per construir, tot seguit, una vida millor i digna de ser viscuda.

Família i famílies, la comunitat més propera

El concepte família “desestructurada” és un d’aquells que ja ha deixat de tenir sentit. En masses ocasions es continua utilitzant com a indicador de risc social pels tècnics del sector social. La representació i defensa de la família nuclear que alguns sectors fan és, des de fa temps, injustificable. Per posar una dada, només el 27% de les llars de Barcelona consten de mare, pare i fills o filles. És a dir, el 73% de les llars de la ciutat comtal són un batibull de realitats diverses i concretes que són tan legítimes i viables com les altres.

El concepte de família, tradicionalment emprat per la dreta i, sobretot, per l’església, ha de ser revisat o desterrat, del carrer. Basa la seva validesa per la seva composició i no per les actituds i aptituds dels adults d’aquesta. La família és la primera xarxa que sosté a les persones, la de més proximitat i la que dóna respostes a les necessitats de les persones en primera instància. És per això que en moments com aquests s’ha d’intentar donar resposta a les seves necessitats i s’ha d’intervenir socioeducativament amb ella. De res serveix intervenir amb la infància sense tenir en compte a la família. De res serveix intervenir en l’adolescència o la joventut sense tenir en compte l’entorn. El gran repte és donar força a la xarxa més primària, a la familiar.

De famílies n’hi han de molts tipus i totes tenen potencialitats i mancances. La composició no determina el seu desenvolupament o la seva funcionalitat, sinó que són les característiques individuals les que generen una o altra dinàmica, i com aquestes característiques s’interrelacionen.

La fal·làcia de vincular un determinat tipus de família a un determinat tipus de desenvolupament, en realitat, amaga una diferència d’estatus social. No és el tipus de família el que marca una societat, sinó les condicions en les que viuen. És, com no podia ser d’una altra manera,  una qüestió d’economia i d’oportunitats. Un infant que no és capaç de seguir el ritme escolar, no ho fa per qui conforma la seva família, sinó per les condicions en les que es desenvolupa, millors condicions més oportunitat.

Quan un infant viu en una família on l’estructura no és la nuclear, la normalitat és aquesta. Els estranys són els altres. Quan un menut o una menuda no té pare, aquesta és la seva realitat, no es pregunten inicialment el motiu. És en la seva socialització on arriba la comparativa. Fa anys la evidència de la falta d’un dels dos progenitors era complexa, el tabú i les especulacions apareixien. Avui el tabú s’ha trencat, les especulacions no però, això diuen, és la condició humana.

Hi ha qui diu que tenim una crisi de valors. Jo li diria que la crisi de valors és continua, la gràcia dels valors es que han de ser revisats de forma contínua. Sinó els convertim en dogmes i això comporta l’immobilisme. No dic que el “todo vale” que sembla que imperi sigui el que toca, però només una revisió continuada dels valors ens ha de permetre reforçar-los, canviar-los o adaptar-los. La realitat líquida de Baumann és canviant i això és el que hem de fer. Res tornarà a ser igual, res tornarà a tenir el  mateix sentit, és moment de recuperar el sentit de les paraules per a revisar-les i redefinir-les.

La família és la primera xarxa, la més important, la base de la comunitat. Però ja ningú pot voler tenir la marca registrada. Cada família és única, però totes comparteixen, en elles mateixes, estratègies de suport mutu, de cooperació, de cura, de guarda, de socialització, de sosteniment, d’impuls, d’empenta i de companyonia. Avui el que anomenem família desestructurada, en realitat la hauríem d’anomenar “multiestructural”, ja que té múltiples estructures i totes tenen coses bones

El conflicte no pot ser qui composa la família, el conflicte és com donem suport a la família per a que tot això funcioni. I llavors trobem que la família que genera comunitat, potencia el barri. La que potencia el barri impulsa la ciutat, i aquesta construeix realitats socials capaces de suportar i recuperar-se de la pitjor situació.