Família i famílies, la comunitat més propera
El concepte família “desestructurada” és un d’aquells que ja ha deixat de tenir sentit. En masses ocasions es continua utilitzant com a indicador de risc social pels tècnics del sector social. La representació i defensa de la família nuclear que alguns sectors fan és, des de fa temps, injustificable. Per posar una dada, només el 27% de les llars de Barcelona consten de mare, pare i fills o filles. És a dir, el 73% de les llars de la ciutat comtal són un batibull de realitats diverses i concretes que són tan legítimes i viables com les altres.
El concepte de família, tradicionalment emprat per la dreta i, sobretot, per l’església, ha de ser revisat o desterrat, del carrer. Basa la seva validesa per la seva composició i no per les actituds i aptituds dels adults d’aquesta. La família és la primera xarxa que sosté a les persones, la de més proximitat i la que dóna respostes a les necessitats de les persones en primera instància. És per això que en moments com aquests s’ha d’intentar donar resposta a les seves necessitats i s’ha d’intervenir socioeducativament amb ella. De res serveix intervenir amb la infància sense tenir en compte a la família. De res serveix intervenir en l’adolescència o la joventut sense tenir en compte l’entorn. El gran repte és donar força a la xarxa més primària, a la familiar.
De famílies n’hi han de molts tipus i totes tenen potencialitats i mancances. La composició no determina el seu desenvolupament o la seva funcionalitat, sinó que són les característiques individuals les que generen una o altra dinàmica, i com aquestes característiques s’interrelacionen.
La fal·làcia de vincular un determinat tipus de família a un determinat tipus de desenvolupament, en realitat, amaga una diferència d’estatus social. No és el tipus de família el que marca una societat, sinó les condicions en les que viuen. És, com no podia ser d’una altra manera, una qüestió d’economia i d’oportunitats. Un infant que no és capaç de seguir el ritme escolar, no ho fa per qui conforma la seva família, sinó per les condicions en les que es desenvolupa, millors condicions més oportunitat.
Quan un infant viu en una família on l’estructura no és la nuclear, la normalitat és aquesta. Els estranys són els altres. Quan un menut o una menuda no té pare, aquesta és la seva realitat, no es pregunten inicialment el motiu. És en la seva socialització on arriba la comparativa. Fa anys la evidència de la falta d’un dels dos progenitors era complexa, el tabú i les especulacions apareixien. Avui el tabú s’ha trencat, les especulacions no però, això diuen, és la condició humana.
Hi ha qui diu que tenim una crisi de valors. Jo li diria que la crisi de valors és continua, la gràcia dels valors es que han de ser revisats de forma contínua. Sinó els convertim en dogmes i això comporta l’immobilisme. No dic que el “todo vale” que sembla que imperi sigui el que toca, però només una revisió continuada dels valors ens ha de permetre reforçar-los, canviar-los o adaptar-los. La realitat líquida de Baumann és canviant i això és el que hem de fer. Res tornarà a ser igual, res tornarà a tenir el mateix sentit, és moment de recuperar el sentit de les paraules per a revisar-les i redefinir-les.
La família és la primera xarxa, la més important, la base de la comunitat. Però ja ningú pot voler tenir la marca registrada. Cada família és única, però totes comparteixen, en elles mateixes, estratègies de suport mutu, de cooperació, de cura, de guarda, de socialització, de sosteniment, d’impuls, d’empenta i de companyonia. Avui el que anomenem família desestructurada, en realitat la hauríem d’anomenar “multiestructural”, ja que té múltiples estructures i totes tenen coses bones
El conflicte no pot ser qui composa la família, el conflicte és com donem suport a la família per a que tot això funcioni. I llavors trobem que la família que genera comunitat, potencia el barri. La que potencia el barri impulsa la ciutat, i aquesta construeix realitats socials capaces de suportar i recuperar-se de la pitjor situació.
Treballadores familiars i deutes laborals
Des de fa uns mesos hi ha un grup de persones, en la seva majoria dones, que pateixen una situació, com a mínim injustificable. Són d’un sector poc visible, que treballen a la trinxera. Fan atenció a les persones amb dependència i necessitats socials de la ciutat. Són les treballadores familiars del servei externalitzat de l’atenció domiciliària de l’Ajuntament de Tarragona.
El concurs públic desenvolupat ara fa uns anys, va apostar per dues empreses grans, amb solvència i capacitat. Això fou el que digueren. La realitat és que un grup important, d’unes setanta treballadores, porten mesos sense cobrar i amb poques perspectives de fer-ho. El deute ja es considerable i la situació molt complexa.
Les treballadores familiars són professionals que entren a les cases de les persones a les que atenen, que tenen cura de la higiene, de l’alimentació, de l’escolarització dels infants, de les medicacions i la salut,… Són un engranatge bàsic per als equips de serveis socials que els permet, a treballadores i educadores socials, atendre les necessitat dels seus usuaris.
L’actual situació genera que hi hagi persones que estan vivint situacions límit, tot i tenir una feina. La perplexitat i la incomprensió davant del que succeeix estan sent recurrents en el dia a dia d’aquestes dones, que són punta de llança de l’acció social en l’atenció a les persones amb algun tipus de dependència i/o necessitat social.
En les converses per aclarir la situació hi han hagut diferents versions, unes generades per l’Institut Municipal de Serveis Socials, altres per delegades sindicals del comitè d’empresa, altres per la pròpia empresa,… Han fet concentracions a la porta de l’Ajuntament, converses amb l’empresa i l’administració, han denunciat la situació,… però avui continuen sense cobrar. Hem consta que l’Ajuntament ha fet moviments per salvar la situació però, pel succeït fins ara, insuficients.
Parlem de persones amb un sous petits, amb molts desplaçaments, en condicions de soledat a les cases on desenvolupen la seva feina. La trinxera i les dificultats formen part del seu dia a dia atenent a les persones amb menys oportunitats.
Avui hi ha persones que estan de baixa per depressió, després de currar tants anys, ara qué? Que estan subsistint gràcies a la xarxa familiar i dels amics. Que l’inici de la crisi va convertir el seu sou en l’únic a la llar. Que continuen donant resposta a les necessitats dels seus usuaris per una qüestió de compromís social davant el “descompromís” cap a elles.
És curiós com un altre cop les més febles tornen a estar al capdavant dels cops, com les que atenen als que la societat exclou no estan en l’agenda. No troben solució a un conflicte concret i concís.
Avui la Isabel, la Mari Carmen, la Charo, la Fina, la Merche i així fins a setanta, veuen amenaçada la seva dignitat personal i laboral. Veuen amenaçat el seu lloc de treball per la incapacitat d’alguns i d’algunes. Avui, fa més de quatre mesos que no cobren el seu sou, fa uns mesos que han hagut de demanar ajuda als seus. Potser que sigui hora que algú faci allò que ha de fer.
Pobresa i exclusió, ens hi posem?
L’accident que va tenir lloc al Camí de l’Àngel ha estat una noticia terrible. La mort d’una persona sempre ho és, però en ocasions, les condicions, diuen moltes coses. Aquesta vegada ha posat en la primera plana de la premsa local una situació d’extrema pobresa. Amb noms i cognoms, lluny de les fredes dades que la majoria de vegades arriben als mitjans quan parlem de la pobresa. Tant de bo mai li haguéssim pogut posar noms.
Les dades són esfereïdores: un de cada quatre infants catalans viuen per sota del llindar de la pobresa. Un de cada cinc catalans, també. Les estadístiques ens diuen que podem passar del 20% de pobresa a casa nostra al 25%. La pobresa a Espanya, a Catalunya i a Tarragona tendeix a créixer de forma continuada des que va esclatar la bombolla immobiliària. Durant molts anys tenia una oscil•lació “minsa”, entre el divuit i el vint per cent. Llavors ens deien que érem un país pròsper, el miracle espanyol, deien alguns. Era l’hora de les grans inversions, com la del pàrquing Jaume I, era el que els hi agradava a les administracions, a la nostra també. És curiós que mentre una cinquena part de la nostra població vivia per sota del llindar de la pobresa, a casa nostra no se’n parlava.
La situació actual de moltes famílies de la nostra ciutat és molt complexa. Per una banda, trobem els exclosos. Aquells que sempre han estat a l’altra banda. Durant la “bonança” deien que eren dropos, que no volien treballar,… La cultura de la pobresa és complexa i difícil de combatre però m’atreveixo a dir, tot i que alguns ho posaran en dubte, que hi ha molta gent que ho ha intentat, que ho intenta i que fa allò que la societat li demana. Cercar feina, intentar que els seus infants estudiïn, pagar els impostos, participar de la seva comunitat, no generar conflictes,… La realitat és que hi ha un sostre de vidre que costa molt trencar.
Per l’altra, trobem als nous pobres, aquelles famílies durant la bonança tenien feina, que cobraven més en hores extres que en sou base, que podien gaudir de la seva llar, “ben” finançada per qualsevol banc o caixa, que podien tenir un o dos cotxes, que es podien permetre vacances,… i que avui després d’una reducció de les hores extres, en el millors dels casos, i l’augment de la lletra hipotecària no arriben a final de mes. En situació més complexa i terrorífica es troba la gent que ha perdut la feina o que ha exhaurit les prestacions.
Aquesta descripció, mil vegades explicada, avui té noms. Avui són una família que ocupen portades de diaris, una família a la que no hem estat capaços de donar resposta com a societat, ni com a ciutat. És moment de fer autocrítica i de fer un pas endavant per eradicar la pobresa.
La pobresa a casa nostra té cara d’infant i té cara de dona. No podem oblidar a les persones d’edat avançada, que pateixen en silenci l’abandó d’una societat que no les vol. Avui estan en perill les xarxes familiars i personals. L’aïllament de les persones en les situacions d’exclusió són els darrers passos cap a un camí sense retorn. Només les comunitats han estat capaces de suportar el patiment de l’exclusió, allà on no ha arribat l’administració hi han arribat elles.
Sense dubte cal apostar pel treball comunitari, per l’arrelament de les persones, per satisfer les necessitats bàsiques a partir de l’acció social més próxima. Per construir les polítiques socials des de baix cap a dalt. A partir de les necessitats de les persones. No sempre és una qüestió de fer més inversió social, en masses ocasions es tracta de fer-la millor i d’això en som responsables tots i totes.
Entre botiflers i cagats, anem apanyats.
Ha començat la carrera al Parlament de Catalunya, tot està disposat, inclòs el Barça-Madrid, per a que el 28-N anem a fer allò que diuen que és l’exercici de democràcia per excel·lència: votar.
Quant camí per recórrer li queda a la democràcia… Si tinguéssim llistes obertes, democràcia directa, el vot fos a partir dels 16 anys, transparència en el finançament dels partits,… segur que no li diríem l’exercici per excel·lència.
Pot ser que el gran retret que el militants d’esquerra hauríem de fer al Tripartit i al Govern d’entesa és enredar-se en fer i desenvolupar un estatut que ens ha estancat i lliurat a les corrents nacionalistes sense cap referència real a la ideologia política. La feina que hauríem d’haver entomat és la llei electoral catalana. No en tenim, vivim amb l’estatal. No diem que som una realitat nacional? No diem que hi ha un fet diferencial? No diem que som més transparents i tenim moltes més referències polítiques que la resta de l’estat?
Estic segur que el dia 29 de novembre podrem sortir al carrer somrient, sóc especialment optimista. Crec que podrem créixer, que podem tornar a sumar, que podem reeditar un pacte que ha tingut errors i ha tingut encerts. Sens dubte hem de ser crítics, hipercrítics si volem, però hem de reconèixer que hem assolit èxits sense precedents. Ara no els descriuré, els partits ja han fet els seus document de victòries. És cert que trobo a faltar les derrotes escrites i demanant disculpes per no arribar.
Catalunya té dos actors que no ens podem saltar per molt que ens agradaria, almenys a dia d’avui: CiU i PSC, en aquest parell em refereixo quan parlo de botiflers i de cagats, en aquest ordre.
Els primers són la maquinària de clientelisme per excel·lència, sens dubte. Fixeu-vos que en Mas i en Duran són dos polítics que parlen sempre en primera persona, “jo”, “feu-me cas”, “us dic”. El missatge és clar el líder fa allò que creu i li salva la vida als seus militants, als seus votants i la resta de ciutadania equivocada i amb necessitat de redempció. No n’hi ha ni un, ni dos, ni tres, membres de candidatures convergents que tenen la promesa de recompensa per la tasca feta a les seves masses: feina, vivenda, promoció,… de manera subtil i sense dificultat. També és cert que alguns es lliuren d’aquests fets, per desgràcia la gran minoria. La pregunta seria, una Catalunya millor per a qui?
Els segons han descobert que el clientelisme funciona i també l’exerceixen, però no és el seu gran problema, al meu parer és clar (que consti que no li resto importància). El gran problema del PSC-PSOE és la por al canvi, a ser radicalment democràtics, a entrar en l’arrel dels problemes, encarant-se si cal amb els poderosos, és possible que no calgui enfrontar-se en la meitat de les ocasions però si encarar-se per mesurar les forces. Diuen ser la garantia de progrés, no diuen de quin. Del que ens porta a salvar bancs i caixes amb diners públics? Del que cedeix a l’església un paper clau en l’educació del país? Del que allarga la vida a les nuclears?
Les expectatives no estan per tirar coets però em reitero: sóc optimista i un govern que faci polítiques d’esquerra és possible, viable i necessari.
Teresa Claramunt, Fernando Vallespin i altres nous personatges del meu dia a dia
L’1 d’octubre vaig participar de la conferència inaugural del pla de formació Teresa Claramunt . Un pla de formació per a dirigents del Moviment Laic i Progressista, un espai a prova, un espai amb gent que tira endavant entitats que volen transformar la realitat, que volen fer allò d’apropar la realitat a la utopia.
Acabem de començar i les perspectives apunten bé. El Teresa Claramunt el començo amb ganes, me ve de gust debatre, compartir i contraposar idees i opinions amb la gent del moviment.
Divendres vaig estar en una altra conferència inaugural, aquesta però era la del 2n Congrès d’associacions de Barcelona al Casino de l’Aliança del Poblenou. Va anar a càrrec de Fernando Vallespín que va plantejar la democracia com un ordinador amb el seu software, el seu hardware i els seus virus. He reconèixer que no estic gens d’acord en la distribució però una mica més amb les categories.
Va parlar de conceptes que crec més que interessants i que la majoria de mortals no tenim massa pressents o ni en som conscients de que existeixen. Va plantejar la estratègia burocràtica que acaba amb el despotisme administratiu, que és allò que ens trobem en el dia a dia. l’individu lluitant contra l’administració en solitari. Aquesta és la victòria dels buròcrates, la que els permet tenir la paella pel mànec. L’antídot: la participació, l’associacionisme i l’interès col·lectiu, bé són tres però han d’estar combinats.
En Vallespín plantejà que la participació és la benzina de la democràcia, suposo que ens cal un pit stop.
Hi va haver un concepte que li haurien de gravar, no sé a on, a qualsevol que es presenti a unes eleccions: el gran virus és la tecnocracia i la complexitat de la política. És a dir, els polítics i les politiques cobreixen la seva covardia posant les decisions en mans dels tècnics i les tècniques, per no haver d’explicar que no son valents i si ho són no té a veure amb la seva voluntat. Allò que és tècnic no pot tenir discursió, sembla que hi ha qui s’ha oblidat que un tècnic serveix per donar cos a un idea política.
Per altra banda comentava com és de complicada la política, bé en realitat com és de complicada l’estratègia dels partits majoritaris que es dediquen a jugar a un joc tant català com la puta i la Ramoneta. Això si amb el suport inestimable del mitjans de comunicació.
De totes les frases, la que més me va agradar fou:
“Por muy malos que sean los políticos, no son peores que los ciudadanos”
Va fer un repàs de la crisis d’allò que és públic i la seva gestió, la mediocracia, la corrupció i la oligarquia en la que s’han convertit els partits, que desdibuixen i impedeixen fer créixer la democràcia.
Per cert, per allò de posar nota territorial, quan camí per recórrer a l’associacionisme tarragoní i a les institucions del Camp per demostrar que som una àrea metropolitana, no només econòmica.
els uns pels altres…
Aquesta tarda he utilitzat el meu temps en participar, com a oient, en el ple municipal de la meva ciutat. Ha estat el primer cop que he assegut per escoltar el que deien en directe, normalment escolto o llegeixo els resums a la premsa.
Era un dia important per varies raons. Després de molt de temps la Federació d’Associacions de Veïns de Tarragona incorporava una moció en un ple municipal. Tots els grups han donat llum verda a l’adhesió de l’Ajuntament a la campanya contra les elèctriques i a l’apagada que es farà el 21 de juny entre les 22.30 i les 22.45, per reclamar una tarifa més reduïda, inversions en les infraestructures elèctriques,… (us animo a que us hi sumeu a la proposta: http://confavc.org/index.php/campanyes/149-apagada-popular-el-21-de-juny-si-no-lapagues-la-pagues)
Per altra banda avui hi havia un debat que tenia molt interès per escoltar, hi havia tres mocions al voltant de l’ús del burka. Debat que, per variar, no s’ha fet amb prou informació, no s’ha fet amb prou criteri, ni s’ha fet amb prou serenitat.
Hi ha hagut aportacions de tots els colors l’Alejandro Fernàndez del PP (en els últims dies semblen el Partit del Proletariat, sort que ells ens defensen de les agressions neoliberals d’en ZP, ells posarien un toc de més de voracitat a les mesures), amb un discurs demagògic i populista ha volgut explicar els perills que comporta per a la societat i per a la humanitat el fet de tenir dones tapades. S’ha atrevit a dir que el dia que vegi un home amb burka potser canvia d’opinió, això just després de dir que aquest pedaç de roba és un crim i un acte de violència (idea que puc compartir). Això m’ha generat una pregunta. Si qui rep la tortura és un home i una dona per igual està justificada? Espero que algun dia ens ho expliqui.
D’altra banda m’ha sorprès un Sergi De los Rios (ERC) que en un bon to, ha fet un reclam per la identificació a l’entrada de les institucions municipals, tot a l’hora que emprem les eines que el Pacte Nacional per la Immigració ens ofereix per millorar la societat. Aquesta ha estat la intervenció més serena, tot i que s’ha de reconèixer que ha atacat, i molt, a l’Alejandro Fernàndez. Fet que la majoria dels assistents hem agraït després del discurs neofeixista que aquest havia pronunciat.
Victòria Forns (CiU) ha defensat la postura de prohibir el vel als espais públics i treballar per la convivència, aquest discurs ha estat compartit per la Begoña Floria del PSC (cal remarcar les ganes amb es que ha apel·lat al Sr Fernàndez, me quedo amb el detall de “a vostès els hi agrada massa dir que han de fer les dones”). Els seus han estat discursos interessants, amb un toc de recerca del consens amb les altres dues forces i un molt de retreure a la resta de grups no arribar a un acord per votar una única moció. En termes generals torno a dir que han estat interessant ambdues intervencions, però pel meu gust tenien un errada de base: s’ha barrejat religió, gènere i seguretat ciutadana en el mateix discurs, el resultat no cal que el digui: molta confusió.
Aquest dies assistim a un debat estèril, allunyat del que necessiten les nostres ciutats i viles, sense fer incidència en el dia a dia de les persones. Això sí, fent creure que si no ho fem el món deixarà de girar. Molts érem els que dèiem que, en un moment o altre, la crisi generaria un debat sobre el fet migratori, el que ningú sospitava era que la classe política fos qui fes les propostes més demagògiques, parlant amb companys i companyes diem que estan jugant a veure qui la té més llarga, realment penós.
Com no, jo també tinc opinió al respecte. Per començar crec que cada cop és més necessari fer un debat sobre el nostre espai públic, cada cop que legislem ho fem per prohibir, per impedir utilitzar l’espai d’una o altra manera. L’estat policial cada cop és més real. No pots, no has de, no cal que, estar prohibit fer o dir,… On ha quedat allò de viure el carrer, fruir-lo, allò tant mediterrani. La psicosis augmenta amb l’ajuda inestimable d’uns polítics porucs que legislen per evitar-se dificultats, mentre fan esclatar altres conflictes innecessaris.
Per altra banda, tampoc fem un debat sobre religiositat, fa uns dies en ZP va fins al vaticà a demanar permís al Papa (al dels catòlics, el meu no es tan important) per fer la llei de llibertat religiosa a Espanya, suposo que evitar més manifestacions d’en Rouco i cia. Vivim en el país de les ocurrències i els despropòsits. Som un país aconfessional que li demana permís a un líder religiós per legislar. Això sense parlar del “Concordatto” i dels privilegis. Potser cal remarcar que estic a favor del tracte igualitari cap a totes les religions, però no igualar-les en privilegis sinó en obligacions, cal igualar-les per baix. 0 subvencions 0 privilegis.
Sense caure en el relativisme cultural, crec que hauríem de fer un plantejament per eliminar les dificultats que a vegades sembla que tenim per assegurar el tracte no discriminatori de les dones sense agredir a les sensibilitats culturals.
L’altre dia em recordaven una frase que estic convençut que hauria d’estar al despatx del Conseller Maragall: “Els mestres són els primers ciutadans de la República”, si ho creguéssim la meitat de les pors que tenim vers el món desapareixerien i l’altra meitat no serien reals.
Una última consideració, us heu adonat que mentre llegíeu aquesta petita reflexió, com d’altres articles al voltant del tema, no heu recordat que aquest país té una crisi galopant i que fa masses dies que els mal anomenats socialistes no paren de retallar-nos drets socials. Casualitat o causalitat.
Salut!
Aquí hi estic
després de molt de temps pensant en obrir aquesta finestra cap al món, m’he decidit. Per variar a hores intempestives començo a caminar per un espai ple de possibilitats per explorar. M’agradaria que aquest blog fos el lloc on abocar totes aquelles reflexions que en el meu dia a dia ronden pel meu cap i que no sempre comparteixo.
El moviment laïc i el veïnal, el casal i la política, aquella que s’escriu en majúscules, segurament seran la base sobre la que escriure i reflexionar, espero poder trobar debat i diàleg.
Aquí hi estic
Hello world!
Welcome to WordPress.com. This is your first post. Edit or delete it and start blogging!
